Recordo perfectament la primera vegada que vaig agafar un avió. Em va agradar, era un trajecte Girona-Roma i no vaig tenir cap mena de por, ni la segona, ni la tercera, ni la quarta. Però quan va arribar la pròxima, una mena de nus a l'estómac es va començar a apoderar de mi, i aquest nus ha anat creixent com més avions he agafat.
I a part del nus gegant, s'hi han afegit ganes d'anar a fer pipi cada 5 minuts, paranoies mentals tipus "que no tindrem prou gasolina, caurem al mar, el pilot s'adormirà...", i a cada turbulència m'entra un atac de pànic inmens; em comencen a rodolar llàgrimes galtes avall, m'entren tremolors...de veritat, us juro que ho passo molt malament.
D'aquí pocs dies he de volar cap a Nova Delhi, ho he de fer tota sola i TINC MOLTA POR!!
6 comentarios:
Bones Ester!
Primer de tot, enhorabona pel bloc, ja hi aniré passant!
Molt interessant el tema del post, t'entenc perfectament! Jo també estava igual que tu, volar em feia molt de respecte, crec que un dia ja vem parlar de tot plegat.
Em van recomanar quelcom interessant per contrarrestar l'efecte "pànic", i la veritat és que va de fàbula. L'última vegada, però, vaig volar "a pelo" fins a Bilbao i tant l'anada com la tornada van ser un torment del que prefereixo no entrar en detalls.
A dia d'avui, hi ha tant i tant per evitar nervis innecessaris que volar pot passar de patiment a gaudi. I t'ho dic jo que he estat vicut les 2 cares de la moneda...
Vinga, n'anem parlant...
Hola Ester...
jo ja porto 10 anys agafant molts avions cada més, i t haig de confessar que durant els 4 primers anys, també les paranoies s em menjaven la ment. Rituals abans del enlairament...quan hi havia turbolencies em començaven a suar les mans....i bueno mil coses.
Amb el temps, com ja t has trobat amb tot tipus de circumstancies durant el vol, finalment assimiles que tot el que passa es normal. I és llavors quan comences a gaudir dels vols. Et recomano que sempre agafis finestra. quan hi ha turbolencies mires a fora i se't faran mes lleugeres.
Si tens algun problema per Delhi, digam ho. I tinc molt bons amics. fins i tot et puc donar un telf de contacta allà si vols.
Son una familia d empresaris important i molt bona gent. El fill jove (manish) d'uns 32 anys crec que li encantaria fer te de guia !!! jejeje.
pero t ho dic de veritat lo del contacta. si vols ja saps.
Petonsss
manel
Ei nois!!
Guillem, recordo perfectament el dia que vem parlar de la nostra fòbia als avions, i de les pastilles miraculoses...
Manel, lo del contacte a Nova Delhi m'aniria de fàbula tenir-lo, mai saps amb què et pots trobar, et passo el meu correu i m'envies el seu telèfon o correu electrònic.
Aquí el tens: esterarmen@hotmail.com
Gràcies!!
Hola Ester!
He volat unes quantes vegades, pero aquest tipus de pensaments tan sols els vaig tenir el primer vol Bcn - Madrid, amb els meus pares. Estava bastant acollonida, pero m'en recordo que el meu pare encara ho estava més, ja que l'última vegada que hi va anar es va trobar enmig d'una tempesta. Però bé ara per ara despres d'anar-hi unes 10 vegades ja no em fa res.
Espero que et vagi bé per Nova Delhi, ja m'agradaria :).
Quant sigui dalt de l'avió pensa amb les tonteries que feiem de petites, diria que et fotaràs un bon fart de riure i t'oblidaràs que estas d'alt d'un avió.
Petonts (caganera) xDDDDDDDDDDDDDD
El Paco de Ventdelplà li passa el mateix... Ho ha solucionat posant per davant la felicitat de la seva dona a la seva fòbia a volar.
Em sembla que amb això també li passa el mateix que a tu... ;)
així que, un pilot de pastilles i au! a volar!
petons
Si...ja ho vaig veure al capítol de dimarts!!!
Haurem d'apuntar-nos a un curs d'aquests per perdre la por...!!!
Sort del Guillem que em passarà les pastilles miraculoses...jeje!!
Publicar un comentario