Teniem vol per anar de Leh a Delhi on seguiriem amb la ruta marcada però una tempesta als Himalayas ens va fer canviar els plans. Vol anul.lat i decidim buscar-nos la vida llogant un conductor i un 4x4 per fer el camí per terra. Mooolt bona decisió!Descobrim uns paisatges espectaculars: passem de la més pura terra àrida al desglaç de la neu als cims més alts, cascades enmig de boscos i arribada a Manali després de passar la nit a la Vall de Kulum (coneguda pels assassinats de turistes en mans de traficants...), molt estimulant...!!!
Manali és destí turísitic pels indis ja que té un clima molt bo i es pot disfrutar de la pràctica d'esports d'aventura. Hi passem dos dies i bus nocturn fins a McLeod Ganj, actual seu del govern tibetà i residència oficial del Dalai Lama. És un indret preciós, ple de boscos verdíssims, llàstima que hi va haber cada dia boira... Aquí descobrim la crua realitat en la que viu el poble tibetà: tortures, incendis als monestirs, tibetans segrestats i d'altres empresonats i això pel sol fet de defensar una cultura; una manera de ser i fer totalment di ferent a la de la Xina, un poble amb afany de possessió i molt poc amic dels drets humans. Bé, paro el tema perquè m'encenc...
Participem en alguna manifestació per la pau, fem una excursioneta pels boscos del voltant on trobem ni més ni menys que rovellons! jeje, i d'aquí bus infernal fins a Phantakot on haurem d'enllaçar amb tren direcció a Rishikesh.
I aquí ve el meu pitjor moment viscut fins a dia d'avui:
"Estem a l'estació de trens de Phantakot buscant el tren que ens ha de portar a Rishikesh, anem demanant quin és i quan per fi el trobem, pugem ens comencem a instal.lar i el tren arrenca, jo demano a uns homes si van a Rishikesh i em diuen que no, que aquest no!! demanem que parin el tren i passen de nosaltres, salten el Roger i el Pere i quedo jo!!! quan em decideixo a saltar, ho faig amb tan mala llet que em surt l'húmer de lloc i caic pel terra cridant i plorant de dolor, amb aquestes paren el tren i baixa tothom a fer el xafarder, aparèixen uns soldats amb pistoles i jo ja em veia morta...al final fem marxar a tothom i en un moment de sang freda decideixo o bé anar a un hospital o intentar posar-me l'òs a lloc amb l'ajuda d'algú, evidentment trio la última opció i amb l'ajuda del Roger, després de moooooolts intents la cosa es posa a lloc. Us prometo que mai havia sentit tant dolor..."
Al final aconseguim pujar al tren que tocava i després d'una nit molt llarga arribem a Rishikesh, meca pels hinduïstes, ple de shadus i gent banyant-se i purificant-se a les aigües del sagrat Ganges.
Bus-gàbia cap a Delhi (dic gàbia perquè ens van tancar en una mena de gàbia, semblavem animals direcció al matadero...). Passo l'últim dia a Delhi, em despedeixo de la bona companyia, i d'aquest país que m'ha fet passar moments de tots colors, aprendre de mi mateixa i del Pere i el Roger, saber on està el meu límit i créixer una mica més com a persona...
A les fotos:
1- Travessant muntanyes
2- Amb el Pere a Manali
3- Manifestació a McLeod Ganj
4- Shadus a Rishikesh
5- Indian Gate a Nova Delhi
4 comentarios:
Buff, Ester. M'ha fet mal a mi hi tot. Deu ni dó, quines paripecies. De fent en aquests tipus de viatges una apren molt de si mateix, i a sobre a la India, olímp del nirvana, el teu esperit reneix.
Novament t'he de felicitar, pq un viatge d'aquest tipus és un somni per a molts, i que tu l'hagis realitzat és em sentiria, al teu lloc, la dona més feliç.
Un petonàs!
Gràcies Natàlia!!!
Jo encara no he aconseguit arribar al nirvana...jeje! però si que he après mooolt de mi i dels altres.
Ara t'explicaré una cosa que em va passar: estavem a un poble i una mare rentava les seves 3 filles a la font, les nenes estaven embabades mirant uns pastissets (no et pensis pas que fóssin gran cosa) i els hi vaig comprar un. Aquelles nenes se'ls hi va il.luminar la cara d'una manera! i es van menjar aquells pastissets amb una alegria...que em va tocar al fons. Nosaltres no en fem ni més ni menys i hauriem d'aprendre a valorar el què tenim. Potser tenim moltes coses materials però n'hi ha alguns que són ben buits de dins. I llanço una pregunta: què és millor ser feliç i no tenir tant o posseïr-ho tot i no ser feliç?
Jo a partir d'ara ho tinc molt clar...
Un petó guapa!
Pel setembre vaig anar una conferència que va fer el Tenzin (Dalai Lama)a Barcelona, aquesta persona sempre m'inspira tranquilitat i serenitat, transmet un no se què, suposo que el seu propi karma.
Despres de sentir les seves paraules vaig formular-me la mateixa pregunta que ens fas i la resposta crec que la sabem, però el "problema" real és que un mateix es cregui la resposta.
Per qüestions personals fa uns mesos que crec en aquesta resposta, encara que la situació era un xic amarg i doloros, però crec en la felicitat i sé que sóc feliç amb i sense pastisset, encara que el pastisset ho endolceix.
Buff, quin rotllo he escrit, Ester crec que et dec un pastisset.
>.<
Natàlia, l'has ben encertat!!
"El problema és que un mateix es cregui la resposta".
Vivim en una societat que ens diu que per ser feliços necessitem més i més...i sovint si no tenim les coses massa clares tenim dilemes morals amb tot això...em sembla que el roger infiltrava alguna cosa per l'estil en el seu escrit de l'apple (ho hauré de repassar).
Pastisset...mmmm!
Publicar un comentario